Una plaga de llagostes a l’Ajuntament

Aquesta setmana l’hem començat reivindicant les nostres propostes pressupostàries en l’anterior Ple Municipal. Hem anunciat que en breu presentarem al·legacions al pressupost aprovat per CiU i PSC i l’abstenció de Capgirem. Si no ens van voler escoltar en el seu moment, almenys que ho facin responent les al·legacions. Pensem que val la pena engruixir la proposta social que fa l’ajuntament en el pressupost, millorar els criteris de transparència i augmentar les inversions als barris. És a més un dret de qualsevol ciutadà, entitat o grup polític presentar al·legacions als expedients aprovats pel Ple Municipal en període d’exposició pública. D’altres municipis i governs, fins i tot els de Convergència, ho tenen clar i ho promouen: Veure el cas exemplar del govern de Figueres.

A partir d’aquí s’han desencadenat un cúmul de crítiques per part del govern municipal per tal de disuadir el nostre dret de presentar al·legacions durant els 15 dies d’exposició pública: que si pararà els contractes laborals, que si pararà els pagaments de factures, que si no es podran pagar cursos de formació…menys l’aparició d’una plaga de llagostes, pot passar de tot en 15 dies a l’Ajuntament de Vic!! Evidentment, tots és fals. Intoxicar entre els funcionaris municipals i culpabilitzar a l’oposició és una estratègia habitual entre els governs, però algú s’hauria de mirar la Llei d’Hisendes Locals quan parla de l’obligació de tenir el pressupost definitiu aprovat abans del 31 de desembre de l’any anterior de l’exercici que s’ha d’aplicar (art. 170). I això, en cap cas, se li pot imputar a l’oposició.

foto-2

A la tarda hem tingut junta rectora de l’OFIM (Fires i Mercats). Tot semblava de tràmit fins que he demanat per les presumptes adjudicacions arbitràries de dues parades del Mercat Medieval a familiars del regidor Benjamí Dòniga. Davant d’això, el senyor Dòniga lluny de donar les explicacions pertinents, m’ha amenaçat a mi i als regidors de Capgirem (que en aquell moment no eren a la sala) de portar-nos als tribunals i presentar una denúncia per atacar el seu honor. Tot plegat sembla un acudit, però no, això és l’Ajuntament de Vic. Welcome to Tijuana!

M’informen que en una reunió de participació sobre el model de gestió de l’Atlàntida, ha participat de forma extraodinària l’inclit regidor de cultura que va tenir aquesta ciutat entre el 2007 i el 2010. Diu que s’ha dedicat a lloar-se (estrany) i a proliferar una sèrie de crítiques als representants d’ICV i ERC (més estrany encara). Diu que 7 anys més tard, els regidors d’ICV encara no hem entès el seu pla estratègic de comunicació cultural que va costar més de 60.000€ a les arques públiques. L’empresa barcelonina Big Idea va arribar a la conclusió que l’acció cultural s’havia d’acostar més a “la realitat”. Realment una Big Idea! L’hem entès, i tant!  Per sort, sembla que l’Atlàntida i la política cultural d’aquesta ciutat s’acostaran més a “la realitat” i posarem fi als seus fastos versallescs d’aleshores.

Anuncis

Fa fred i fa calor


Vaig perdre el compte dels cops que em treia i em posava el jersei durant el ple. És octubre a l’Ajuntament de Vic, i fa fred i fa calor.
Així, aleatòriament. Dies que penses que vas abrigat i et mors de fred, i d’altres que acabes suant la samarreta de valent. El ple d’ordenances també va deixar algunes imatges del clima polític vigatà dels últims mesos. Primera, l’excepcionalitat de la sessió. Ordenances aprovades en ple extraodinari (feia anys que no passava) després de setmanes de reunions per desencallar-les amb una oposició sempre immune al desànim. Segona, s’aproven ja sense l’interventor Josep Saigí, després de 40 anys a la casa; il·lustra un cert canvi d’etapa al consistori.

L’alegria va per barris, i aquest cop a can Capgirem estaven contents després d’aprovar les ordenances amb CiU i PSC, convertits en soci sobrevingut d’aquests últims i incidint en una pujada de l’IBI més que discutida i discutible sobre els valors cadastrals més alts de comerços, indústries i oficines. Que si el Decathlon, que no, que si el Burger King, que no, que si el Carrefour, que sí, que si les botigues del Carrer Manlleu, el Vic2, els 20 duros, doncs que també. De 173 comerços afectats per la pujada impositiva no tots són grans superfícies. Per molts titulars que es facin, la realitat a veg ades és més punyetera. El que és important és el titular? Ah,  llavors d’acord. Filar més prim era triar el gra de la palla i entendre que un taller gran, no necessàriament és un gran taller.

Però a la sala de plens de l’Ajuntament hi fa fred i hi fa calor i el govern moltes vegades ja no sap ni com posar-s’hi, tot i l’esforçat regidor d’ Hisenda, Àlvar Solà, que va batallar per l’aprovació de les ordenances. Se’n surt, però la sensació general és de fugida endavant, una altra, d’un govern massa pres per l’angoixa.

Aquest cop, però, i després de la rebaixa fiscal electoralista del PP, calia assegurar el manteniment de la recaptació i la prestació de tots els serveis, necessaris pel bon funcionament de la ciutat, i així seguir ampliant la despesa social allà on calgués i no carregar excessivament la butxaca dels ciutad<ns. En aquest sentit, ens vam manifestar des de Vic per a Tots (ICV-PODEM) buscant aquest punt d’equilibri  i intentant aplicar i explicar aquell mantra tant nostre de “proposta, proposta, proposta”. Sempre he cregut que mai falla. Actitud, voluntat de participar pensant en la ciutat, sense deixar de ser crític quan cal. Aquesta és la cultura política on em reconec. Algú em diu “qui pot retreure’t mai això?”.

Propostes que penso que beneficien a la majoria de vigatans i que s’incoporen, per bé, a les ordenances fiscals pel 2016. Aprovem una taxa per la utilització anòmala d’habitatges buits de les entitats financeres i grans propietaris, assolim un compromís per començar a aplicar la tarifació social a escoles bressol el curs vinent, donem suport al petit comerç de la ciutat: bonificacions d’un 75% en la llicència per obres de rehabilitació o millora del local, un 95% en les llicències d’obertura de nous locals i un 50% en la taxa de recollida de residus en la zones on les obres municipals afectin als comerços. I més encara, modificacions com l’augment de la taxa, en un 20%, a les entitats financeres amb caixer automàtic a la via pública i l’exempció de la taxa aplicable als propietaris d’animals de companyia quan aquests provinguin d’adopció a una protectora. D’altres moltes propostes no van poder entrar. En tot cas, feina feta i abstenció justificada.

I es va acabar el ple i es van aprovar les ordenances. Calor per alguns i fred per d’altres. A Vic estem en un constant clima canviant; els cilmes suaus d’altres temps queden ja força lluny.

SI MIRO ENRERE, HO VEIG DAVANT: SÍ QUE ES POT

cartellcedoc_3808

El PSUC és l’hereva d’una trajectòria política i d’una manera de fer política, de la que ens sentim orgullosos. Ens sentim hereus d’aquells qui, des de la clandestinitat o des de l’exili lluitaren incansablement per construir un país just, solidari i sobirà. Anhelaven un progrés social que contemplava de forma indestriable l’avenç nacional i l’assoliment de drets socials, alliberadors i empoderadors de la classe treballadora a qui representaven. La bandera que ells enarboraven era la del catalanisme popular. Una bandera teixida també amb l’esforç dels nous catalans, a molts dels quals el PSUC va saber transmetre la importància de la nostra estimada llengua i la història de les nostres institucions.

És hereva dels qui lluitaren, en primera instancia, per aconseguir la tan anhelada democràcia. Un concepte de democràcia ampli entès com la consecució de llibertats en aspectes que havien de ser definitoris de la nova societat que volien construir: el respecte, la diversitat, la llibertat o la igualtat. Drets, tots ells, que vinculaven no només a la construcció d’una societat més justa sinó a l’alliberament del nostre país com a nació amb indiscutible dret a l’autodeterminació. La sobirania política, doncs, havia de permetre als catalans i catalanes viure en condicions de major igualtat en l’exercici de drets polítics però també, inexcusablement, de drets socials.

De la bona gestió d’aquesta tradició, progressista i catalanista, que ICV ha fet de l’herència del PSUC n’és un viu exemple la confluència en Catalunya Sí Que Es Pot. I és per aquest motiu que sabem que el PSUC es presentaria a les eleccions del proper dia 27 de la mà de la resta de formacions d’esquerres que formen la candidatura. Perquè la trajectòria d’entesa, de diàleg i de treball per construir una Catalunya millor, més justa, del PSUC, es indiscutible. Per això el PSUC va estar sempre al costat d’aquells qui defensaven la sobirania de Catalunya, no d’aquells que parlen de sobirania però apliquen polítiques contra la majoria de la gent, antisocials i mesures conservadores: el PSUC mai va fer president a Jordi Pujol.

Catalunya Sí que es Pot representa a la majoria: La del 80% que està a favor del dret a decidir i la del 99% que pateix la crisi i les retallades. Aquesta majoria necessita algú que els representi. Necessitem un instrument fort, una força política nova, amb les idees progressistes i catalanistes de sempre. I per això Catalunya Sí que es Pot neix de la suma i encara volem sumar molt més per no fer ni un pas enrere en la defensa dels treballadors, i de totes les víctimes del sistema capitalista i l’ofensiva neoliberal de la dreta catalana i espanyola. No ens podem permetre el luxe de 18 mesos més d’un govern insensible al patiment de tants i tantes catalanes.

Certament les circumstàncies són històriques. Tenim l’oportunitat, indiscutible, de reivindicar-nos com a poble, de posar sobre la taula el dret, irrenunciable, de Catalunya a decidir el seu futur mitjançant un referèndum. L’oportunitat de reclamar la democràcia i el reconeixement de Catalunya com a nació que el PSUC va defensar i a la que de cap manera es pot renunciar. El PSUC estaria i està de la mà d’ICV, on ha d’estar confluint, creant nous marcs unitaris de les esquerres catalanes, avui amb Catalunya Sí Que Es Pot, i que ens ha de permetre construir una Catalunya per a la gent, més lliure, més justa i més neta.

Jesús Andreu, exmembre del comité central del PSUC

Antoni Llach, exalcalde de Roda de Ter i membre del PSUC

Josep Maria Anglada, extinent d’alcalde de Manlleu i exmembre del PSUC

Joaquim Albareda, historiador i exmembre de les JCC

Joan Lagunas, exregidor a l’Ajuntament de Vic i exmembre del PSUC

Francesc Rubio, exregidor a l’Ajuntament de Torelló i exmembre del PSUC